Tot i que és cert que el món viu, per sort, moments de pau pel que fa a guerres en grans territoris, encara se segueixen donant certs moviments que fan sorgir països, especialment a Àfrica i Àsia, encara que Europa també ha tingut en les últimes dècades molts canvis a això, primer amb les repúbliques soviètiques i més tard en la Antiga Iugoslàvia, que encara avui se segueix fragmentant en petits estats, anys després de la fi de la guerra. Això, però, queda encara lluny d’aquelles èpoques en què naixien països pràcticament cada any, des de finals de segle XIX a principis de l’XX, amb la caiguda dels últims grans imperis i la forja de noves nacions.

Un d’aquests últims grans exponents de la monarquia absolutista va ser el Impero austrohongarès, governat en la major part dels seus cinquanta anys d’història pel rei Francisco Jose I. Aquest imperi prou feines va tenir mig segle de vida, però va suposar un revulsiu a l’Europa de l’època, per néixer ja convertit en una autèntica potència a nivell mundial, en l’econòmic, en el social i en el cultural, un país que malgrat la seva curta vida, va deixar un gran llegat que encara avui se segueix recordant. El seu pas per li Primera Guerra Mundial, en la qual es unió a la Triple Aliança amb Alemanya i Itàlia, i les revolucioni nacionalistes sorgides en el seu si, van provocar el final precipitat de l’imperi en 1919. Aquí et anem a explicar tota la seva història.

Origen d’aquest imperi

L’origen de l’Imperi austrohongarès el trobem en l’any 1867, moment en què se signa el Compromís Austrohongarès per part de l’antic Imperi Austríac, reconeixent la qualitat de regne a Hongria, i revitalitzant així la seva economia amb aquesta entesa que portaria en poc temps a aquest territori d’Europa Central i Oriental a convertir-se en la sisena potència econòmica i social de la planeta. Després de molts anys d’ocupació otomana, el regne d’Hongria va exigir a mitjan el segle XIX tenir capacitat pròpia i ser reconegut com a regne dins l’imperi. Així, a el mateix nivell d’Àustria, Hongria i la seva capital Budapest es convertirien en el focus d’aquest nou imperi, al costat de Viena.

La seva població s’acostava als 50 milions d’habitants i la seva extensió era més gran que la de la majoria de països europeus, així que la seva influència a la zona va créixer enormement en aquelles dècades d’esplendor. Es van annexionar diferents territoris propers a l’Adriàtic, Com Bòsnia i Croàcia, atorgant-los també certa autonomia, per allunyar-los de el poder otomà. L’Imperi Austrohúngaro va arribar a un acord a finals de segle XIX amb Alemanya i Itàlia, per no batallar entre ells, i així millorar la seva posició enfront d’altres potències europees. La Triple Aliança els va portar a ficar-se en la Primera Guerra Mundial, moment que va suposar un punt d’inflexió per a un Imperi que ja estava caigut en desgràcia.

Aspectes generals de l’imperi Austro hongarès

Un dels punts clau més importants de el sorgiment d’aquest imperi va ser la necessitat delos austríacs de reverdir el seu poder a Europa, una cosa que estaven perdent a passos de gegant, a l’quedar exclosos de l’ repartiment de colònies que altres grans potències, com Alemanya, França o el Regne Unit sí que posseïen en altres continents. Mitjançant el tractat amb Hongria, l’origen de l’Imperi es va donar per pura necessitat, però va acabar convertint-se en la millor demostració d’aquella dita que assegura que “la unió fa la força”. El territori va passar a ser un dels més importants d’Europa, amb una població enorme que suposava un pes espectacular a l’hora de negociar amb altres estats.

La diversitat era una cosa habitual també en l’Imperi austrohongarès, que governat des del eix Viena Budapest deixava certa autonomia als seus territoris. Des Croàcia a Ucraïna i Polònia, tota aquesta part d’Europa era governada de manera autoritària per una de les últimes monarquies absolutistes de el continent, la de l ‘Rei Francisco José I, que de fet va estar gairebé cinquanta anys ostentant el poder en solitari en l’Imperi, fins a la seva mort en 1916. La seva esposa, l’emperadriu Sissi, convertida ara en un símbol popular, va morir un parell de dècades abans. Hi havia una religió predominant en l’Imperi, la catòlica, però també altres entitats religioses menors i acceptades, així com fins a dotze llengües, entre les quals destacaven el alemany i el magiar, a Àustria ia Hongria respectivament.

Economia i progrés durant la unificació

Les possibilitats de Àustria durant el segle XIX passaven per la unificació amb un altre estat pròsper per sortir de el mal moment econòmic que estava portant la revolució industrial d’aquell moment, germen del que avui coneixem com a capitalisme. Els diners començava a passar a mans d’uns pocs adinerats, que no tenien per què ser nobles ni de sang reial. Això va fer que les monarquies absolutistes fossin decaient al llarg de tot el segle XIX. Segurament, l’Imperi Austro-hongarès va suposar l’últim gran exemple d’elles, amb Francesc Josep I com a cap visible. La modernización dels territoris d’Hongria i les nacions de l’Est va suposar un gran empenta econòmica per a tot l’imperi a la fi de segle XIX i principis el XX.

El ferrocarril va permetre les connexions entre les vastes terres de l’imperi, riques en tot tipus de matèries primeres, i amb un gran desenvolupament de la indústria i el comerç. Hi havia desigualtats, sense això, dins de el propi territori, amb les nacions de l’oest més desenvolupades que les de l’est. A l’esclatar la Gran Guerra, el 1914, l’Imperi austrohongarès era la cinquena potència mundial pel que fa a l’economia, i el conflicte, lluny de millorar la seva situació, va suposar també una empenta definitiva cap al seu final, ja que les lluites internes van augmentar, precisament per la participació del territori en la Gran Guerra.

Caiguda de l’imperi Austro hongarès

En 1914, L’Imperi Austro-hongarès es fica en la Primera Guerra Mundial, declarada per Regne Unit, per unir-se als seus aliats alemanys. Seria un mal pas per al territori ja que perdria bona part de la seva presència internacional durant els anys de conflicte. El 1916, el rei Francisco José mor després d’estar gairebé cinquanta anys a el front de l’Imperi, deixant com a hereu al seu nebot-nét Carles, que continuarà amb el conflicte. Per a aquest moment, i davant l’absència del rei, les crítiques internes van refermar, i diversos moviments nacionalistes demanaven més autonomia, en territoris com Grècia, Sèrbia o Romania.

Les diferències entre austríacs i hongaresos es van fer cada vegada més patents. Mentre que des de Viena s’oferien avenços segons els temps, pel que fa a llibertats religioses i de vot, al parlament de Budapest es duia a terme un procés de magiarización de tota la comunitat per “convertir-los” en autèntics hongaresos magiars, professessin la fe que professessin. L’eix que havia sobreviscut durant mig segle es va anar obstruint i finalment, l’imperi va declarar la seva rendició des de Viena. Abans d’això, però, molts territoris ja s’havien rendit explícitament, allunyant-se de l’Imperi, com Eslovènia, Eslovàquia o Sèrbia. El 13 de novembre de 1918, l’emperador Carles I dissol finalment l’Imperi, acabant amb mig segle d’història.